CASTILLA
(poema
en ALMA)
MANUEL
MACHADO RUIZ
El
ciego sol se estrella
en
las duras aristas de las armas,
llaga
de luz los petos y espaldares
y
flamea en las puntas de las lanzas.
El
ciego sol, la sed y la fatiga.
Por
la terrible estepa castellana,
al
destierro, con doce de los suyos,
—polvo,
sudor y hierro— el Cid cabalga.
Cerrado
está el mesón a pedra y lodo...
Nadie
responde. Al pomo de la espada
y
al cuento de las picas, el postigo
va
a ceder... ¡Quema el sol, el aire abrasa!
A
los terribles golpes,
de
eco ronco, una voz pura, de plata
y
de cristal, responde... Hay una niña
muy
débil y muy blanca,
en
el umbral. Es toda
ojos
azules; y en los ojos, lágrimas.
Oro
pálido nimba
su
carita curiosa y asustada.
«¡Buen
Cid! Pasad... El rey nos dará muerte,
arruinará
la casa
y
sembrará de sal el pobre campo
que
mi padre trabaja...
Idos.
El Cielo os colme de venturas...
En
nuestro mal, ioh Cid!, no ganáis nada».
Calla
la niña y llora sin gemido...
Un
sollozo infantil cruza la escuadra
de
feroces guerreros,
y
una voz inflexible grita: «¡En marcha!»
El
ciego sol, la sed y la fatiga.
Por
la terrible estepa castellana,
al
destierro, con doce de los suyos
—polvo,
sudor y hierro—, el Cid cabalga
COMENTARI
Manuel machado comença el poema amb la descripció
de l'altiplà de castellà es recolza amb un episodi del “poema
el meu Cid”quan el Cid deixa la seva casa per anar al desterrament
,sortint sense res i te de parar a Burgos ,la gent del poble es sem
compadida però no s'atreveixen a donar-li allotjament per por al rei
AlfonsVI i la prohibició de auxilia-cio al Cid, amb aquest poema
vol exalçar l'humanisme de Rodrigo De Vivar l'heroi de castellà
no tan sol con guerrer també con esser humà, el patiment del Cid
i dels seus dotze homes en el seu desterrament i la calor intensa de
las terra's de castellà ,aquest poema sorprèn per la fragilitat i
delicadesa de la nena de ulls blaus i per la rudesa del Cid
demanam allotjament picant terriblement en les portes i la seva
humanitat entén quan la nena el diu que amb el mal de els no
guanyarien res a mes la nena el recorda lo que les espera als que
les donin auxilia -cio donanles menjar o deixant dormir allà
segons la llei del rei els mataria i sembraria de sal els camp la
nena molt espantada el demana per favor que es vagin Cid apenat
acaba sem comprensiu i sembla recobrar les forçàs ordena als seus
homes la marxa sapiguem que serà molt dura la travessia per el
altiplà castellà.
Jo discrepan de les ideologia però admiram a un
poeta potser el que més ànima demostre am els seus poemes en quedo amb
aquesta dita i aquesta cobla.
De voler a no voler
hi ha un cami molt llarg
que tothom recorre sense sapiguer
com n'hi quan me enamorat de tu
i es una malaltia tan dolenta
que ni la mort la cura
segons diuen els que estimen
Fins que el poble les canta
les cobles,cobles no són
i quan les canta el poble
ja ningú sap l'autor
tal es la glòria de Gillén
dels que escriuen les cançons
sentir dir a la gent
que no les ha escrit ningú
procura tu que les teves cobles
vagin al poble a parar
encara que deixin de ser teves
per ser dels altres
que, enfondre el cor
en l'ànima popular
el que d'home es pert
es guaya en eternitat
les cobles,cobles no són
i quan les canta el poble
ja ningú sap l'autor
tal es la glòria de Gillén
dels que escriuen les cançons
sentir dir a la gent
que no les ha escrit ningú
procura tu que les teves cobles
vagin al poble a parar
encara que deixin de ser teves
per ser dels altres
que, enfondre el cor
en l'ànima popular
el que d'home es pert
es guaya en eternitat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada